Por un feminismu d’ermanas de tierra

Un marçu más, tras dun iviernu quasi que assenti por mó delas temperaturas altas que provoca la urgencia climática, nusotras golvemus a alçal la vos pa cuental lo que mos traviessa.

Ogañu tenemus de prencipial palrandu de Palestina, una tierra que lleva dezenas d’añus huendu acachiná i que ara sufri un genocidiu de parti del Estau d’Israel. La puebración cevil de Gaza está huendu vítima de hostigui, solutas i malotías. Assín tamién se çalea un puebru, en negandu l’acessu ala tierra i ala su soberanía alimentaria. Mos dueli Palestina: es inaguantabli de vel a ca día retratus del genocidiu enas pantallas i acontinal conas vidas nuestras comu si ná. Dendi los nuestrus puebrus dessigimus un altu al huegu i una Palestina libri palos sus abitantis.

Por ellas, polas mugeris de Palestina, que resestin i luchean contra la acupación i que, comu puein, cudian las sus familias i las sus comuniais tentandu de que aporti algu d’alimentu i augua, protegiendu, sobreviviendu, amparandu, en una guerra decrará contra la tierra i la vida.

Ermanas de tierra,

vivimus días açogaus, con tratorás enas callis; parti del campu s’alevanta. L’ecu delos protestus sona con una visual paternalista, condecendienti i mu atillá ala ciá. Una visual i una horma de cuental-mus, en reduxendu-mus a una crassi namás de campu i de cuentereu. De contau, semus coscientis delos enteressis que respondin a essa apuesta comunicativa, i mos precupa el barullu que cría. Qué se vindica? Quién lo hazin? Quién lo puein hazel? Dendi qué sitius se hazi? Nel manifiestu delos ‘Alevantamientus dela Tierra’, delas movicionis francesas pol defendimientu del territoriu, leyíamus que la ecología sedrá campusina i puebrera o no sedrá. Añidimus que el campu nuestru, el campu que estamus a entangal, sedrá agroecológicu i puebreru o no sedrá. Queremus que lo hormi el campusinau i no la agroendustria. Corri priessa una muación de modelu, unu que ponga nel centru la vida, la conserva del territoriu i la biodivessidá, que mos alimenti con comía sana i que no mos enfermi, i nel que tolas pessonas que lo trebajin tengan condicionis de vida aparentis. Creyemus a mantenienti que es en el proponimientu agroecológicu ondi cogemus toas. El conjuntu del territoriu hunciona de horma compassá, respetandu los arrayus delos nuestrus bienis naturalis, teciendu una redi afetiva, sociucoltural i económica por mé delos alimentus que aviamus i consumimus; por mé dela reconocencia, del valoreu i el cudiau motu dentri las pessonas que alimentan i las que sonin alimentás. Estamus hartas de discussus d’odiu que señalan comu inimigu al igual, i mos dexan sin energía pa adenuncial el sistema que mos quieri afrentás. Toas semus ermanas, i pensamus que, dendi el respetu, la ralidés i el sostribu motu amus a poel hazel un ambienti roal vivu, divessu, nel que poamus estal toas. Era emportanti de hazel el exerciciu de preguntal-mus cómu mos gustava alimental-mus i sabel qué nombris,

estorias i vidas trai con segu el pratu nuestru de comía. Creyemus que es urgenti la redinificación delas pessonas que trebajan hiziendu possibli la nuestra alimentación. Vivimus en un sistema ondi la comía se hondea comu si ná, nel que no se valorea l’actu de comel i ondi una tupa de vezis enllenamus el carrinu dela merca de horma

mecánica, sin pensal en qué ai tras de ca alimentu que cogemus. De contau, no queremus cael en el discussu essi que culpa. Semus coscientis dela comía que llega alos comercius, del tiempu que hazi falta pa mercal de horma coscienti i pa cozinal, i del sistema nel que estamus, que mos cefra i emprobeci. Vindicamus el derechu ala fantesía. Queremus no dexal de maginal, hazel parti de discussus enos que sean aparentis otrus mundus. Una política del deseu que vaiga muchu más pallá del’afán de consumil (sea lo que sea, siempri más, siempri de momentu). Queremus discussus que aviín esperanças, que caigan la mayorança moral atillá alas academias i los centrus.

Ermanas de tierra,

velaquí siguimus las que, alas vezis, no poemus premitil-mus ni de salil ala calli ni relatal. Siguimus las atillás a una cama o a un sillón, sin oción ala movición más chiquina. Las repuntás, las asseñalás por vivil sotras maneras de sentil, de hazel o dizil. Siguimus las repuntás por tenel un parti siquiátricu, las que cobramus menus en un mesmu trebaju por qualisquiá discabusía. Siguimus las breás, endrentu d’avenencias malandras i cruelis. Siguimus las afonchás en pensal d’añus de saberis. Siguimus TOAS las repuntás por no cumpril conos mandaus de socieais machistas, capacitistas, cuerdistas o edaístas.

I con esta divessidá, siguimus a enriquecel territorius enllenus de garronchus i riañus, entangandu sotras hormas d’abital, de compartil i de vivil.

Ermanas de tierra,

no mos descalecemus de tolas mugeris migrantis que trebajan, muchas vezis de quandu en quandu, en fábricas, campus i envernaerus. Con remuneración destinta arreglu al su nacieru, sin libertá de palral mentris que trebajan, sin galantía de hazel las oras contratás i cobrá-las si no ai produción. Hueraparti de tolo mentau, nel casu de mugeris que trebajan enas fábricas d’escoja, destríu, abastimientu de fruta nel branu, hiziendu la su lavol arrezías pa galantizal el estau dela fruta que endispués sedrá esparigía i con orarius variablis, tamién de nochi, que ponin mu difici una conciliación familial, más huendu nel branu sin escuela.

Ermanas de tierra,

queremus trael el alegri a esti manifiestu. I vindicamus con ergullu alas nuestras vezinas, essas mugeris que siempri se paran enas callis delos nuestrus puebrus a chalral, que sacan las sus sillas al frescu, que compartin braseru i comicandas, que siempri están velaí-las hiziendu comuniá. Queremus una vida aparenti pa toas, que sintamus alegri i suerti de vivil ondi vivimus. Por toas essas mugeris que se precupan de quién vivi nel su puebru i respetan que caúna sea comu quiera de sel. No mos vaga

pa julgal, sino que pa estal pa quien lo precisi. Sin que se mos passi que, alas vezis, poemus sel nusotras las que nessecitemus sostribu, porque los riañus i los garronchus son caraitis que mos pertenecin.

Queremus guipal al huturu i vel-mus en él, assina. Peru pa ellu, nessecitamus el acessu a servicius corrientis, i nessecitamus que la coltura no sea liquiamenti delas ciais i que no sea cosa namás de dissantus. Los nuestrus puebrus tamién sonin coltura. Amus a encuentral la horma y la rezeta!

La breva es mantenel espacius pa entanguilal una biblioteca, una ludoteca, un teatru, una salina pa ponel penículas… Espacius que se remúan i permitin la vida en común. Espacius pala carava i la comunidá.

Velaquí mentamus, velaquí mos sentimus más ajuntás que nunca. Velaquí repechamus, compartimus los nuestrus mieus, hondeamus el silenciu. Vindicamus que dessisti una tupa de hormas d’abital el territoriu, una tupa de roaliais que palran, que deprendin, que entangan, que cudian i acogin. Una d’ermanas de tierra: enllena de feminismus i divessidá, d’agroecología, de solidaridá conos puebrus aprimíus, de memoria, de entredependencia, de sostribu motu, esperança i alegri.

Por un feminismu de toas,

por un feminismu d’ermanas de tierra.

*El letreru es obra d’Iraia Okina. Poís descargá-lu velaquí.

** Esti manifiestu hue canteau al estremeñu del OSCEC.

***(Esti manifiestu á síu possibli del trebaju coletivu de Leire Milikua, Blanca Casares, Patricia Dopazo, Lareira Social, María Sánchez, María Montesino, Jornaleras de Huelva en Lucha, Lucía López Marco i Colectivo Arterra. Ermanas de tierra es un manifiestu pal 8M que hue apuchau dendi 2018, de María Sánchez i Lucía López Marco.)

--

--