Per un feminisme de germanes de terra

Torna març, entre gelades i incerteses, però nosaltres tornarem a omplir els carrers, a alçar les nostres veus, a trencar els centres amb els nostres marges i perifèries. Un març més reivindiquem els nostres drets, visibilitzem el que ens travessa i afecta. Sentim que no és una bona notícia que aquest any, entre companyes, parlem que aquest manifest sigui més necessari que mai. La situació i les problemàtiques que estem vivint als nostres territoris ens interpel·len de forma urgent i directa per trobar la força i la paraula entre nosaltres: per crear vincles, treure cadires al carrer, no callar mai més, no tornar a sentir-nos soles.

Volem avui posar la memòria, el cos i la veu. Sense por, sense pudor, sense objeccions.

Per totes aquelles que no poden deixar avui el seu lloc de treball o el seu paper de cuidadores, que viuen paralitzades per la violència, que treballen dia rere dia sense drets, que no poden parlar perquè necessiten el pa i el jornal perquè visquin els seus. Que no poden visibilitzar-se en una manifestació, que no poden permetre’s sortir al carrer, unir-se a la protesta. Això també és per les que no podran sortir de casa a causa de barreres físiques, patiments o malestar, per estar tancades a institucions o hospitals. Fora dels discursos dels centres, de les institucions, de l’acadèmia. Volem ser altaveu, plataforma per totes aquelles a les que el sistema expulsa, explota, maltracta, deixa conscientment sempre a una banda.

Ja pensem en l’estiu que s’apropa, amb una sequera que ens dol i ens angoixa. Els paisatges en què vam créixer, viure i treballar estan desapareixent, la nostra geografia física i sentimental es transforma en una altra cosa. Encara no sabem ni tenim paraules, però també aquest manifest vol parlar en veu alta d’aquest mal que moltes portem ja endins, que transforma els nostres cossos i vincles, els nostres afectes i comunitats. Però no volem donar oportunitat als discursos plens de catastrofisme i col·lapse. Aquí no podem arrelar els sermons que culpabilitzen, que enfaden, que alliçonen, que deixen recaure tot el pes en les persones, sense saber les seves circumstàncies i vulnerabilitats. Preferim créixer i compartir des de l’alegria. Volem treballar juntes per un altre esdevenir, aprendre a tornar a commoure’ns. Pensem que des dels afectes i l’admiració podem germinar juntes a nous espais i trobades. Per això també necessitem compartir i anomenar les nostres fragilitats, vulnerabilitats i patiments. Pot ser que aquest sigui un bon motiu per lluitar i continuar endavant en aquesta emergència climàtica. No podem permetre’ns el desànim, el pessimisme, la desesperança.

Germana de terra, que alguns facin l’impossible per impedir-nos imaginar nous futurs no significa que no podem somiar, i barallar per tenir-los.

Ens preocupen especialment els discursos que regressen, romantitzant la vida de les nostres mares i àvies, convertint-les en heroïnes, ocultant amb paraules i paranys una dictadura plena de repressió, desigualtat i violència.

Germana de terra,

venim d’aquelles nenes que van treballar la terra sense poder decidir, que carregaven les seves esquenes amb motxilles enormes plenes de renúncies i silencis. Compartim territori amb col·lectius oprimits. No podem oblidar-nos de què aquelles violències segueixen entre nosaltres: amb nosaltres avui especialment estan les temporeres, les migrants, les dones trans. Sense elles no contemplem la lluita. No podem imaginar ni pensar els nous futurs habitables i sostenibles sense elles ni les seves reivindicacions.

Som descendents de totes aquelles i també serem, algun dia, avantpassades per a les qui vindran. Mai oblidem d’on venim, encara més en aquests temps en què tant ens preguntem on volem anar.

No caiguem en l’amnèsia, no caminem sense la memòria.

Portem amb nosaltres una genealogia de resistència: ens dol que des de certs col·lectius urbans, sempre des del centre, esborrin d’una plomada els nostres relats i moviments de lluita, obviïn i simplifiquin els nostres debats. Que no estigueu al corrent no significa que als nostres pobles no estiguin succeint coses, que no estem treballant pel canvi. Ens sembla injust amb tots els col·lectius i grups rurals que incansables lluiten i es mouen per altres mitjans i territoris possibles. Creure que no existeixen altres lluites ni debats als nostres pobles ens sembla una visió terriblement injusta, paternalista i condescendent.

Sense nosaltres no s’entén el territori. I no podem quedar-nos callades davant les mesures i discursos que sempre neixen i ordenen en nom del desenvolupament i la sostenibilitat. Prou de convertir els nostres medis rurals en zones de sacrifici, en mers rebosts, en abocadors, en simples zones d’esbarjo per la gent de la ciutat.

Als nostres territoris es troben les eines i els sabers que poden convertir-se en aliats per mitigar els efectes de l’emergència climàtica en la qual vivim. Però la realitat és que cada any continuem veient com augmenta el nombre d’explotacions industrials i intensives als nostres pobles, i com s’obren pas els macroprojectes energètics a espais d’alt valor ambiental sense tenir en compte a qui habita la terra, expulsant-nos dels nostres pobles.

Celebrem la visibilitat i els nostres relats que cada dia estan més presents als mitjans. Però la realitat que vivim al camp a vegades no concorda amb el que es torna el mirall: continuem sense poder prendre decisions, sense accés a un habitatge digne, a la terra. Sense eines per poder posar en marxa projectes que treballin per la sobirania alimentària: és més fàcil desenvolupar un projecte industrial que un projecte agroecològic que produeixi aliments que cuidin la nostra terra i no ens emmalalteixin.

Germanes de terra,

qui són els que decideixen per nosaltres? Qui es beneficia de l’ús de la terra? Qui té l’altaveu?

Volem terratreball,

Que totes les persones tinguin accés a una alimentació saludable, local i sostenible. Volem ciutats i pobles en què s’accedeixi amb facilitat a aliments que preservin i cuidin el paisatge. Volem que totes les persones que vulguin treballar la terra tinguin la possibilitat de fer-ho.

Germana de terra,

les amenaces que ens posen en perill avui continuen sent les mateixes d’ahir, encara que es vesteixin amb termes com «progrés», «sostenibilitat» i «prosperitat». Nosaltres som com aquells arbres que eren un habitant més en els nostres pobles: a la seva ombra i recer es prenien totes les decisions, es parlava i es compartia, se celebrava als qui venien i s’acomiadava per darrera vegada als que se n’anaven per sempre.

El sistema agroalimentari en el qual vivim arrasa les petites ramaderies, els projectes familiars, les iniciatives agroecològiques plenes de sabers, relacions i formes de treball respectuoses amb la terra. Fa impossible el relleu intergeneracional, les incorporacions de joves que volen viure als nostres pobles. Desapareixen així les úniques maneres d’habitar el territori, de conservar i protegir la nostra biodiversitat i els seus ecosistemes.

Aquí estem juntes per alçar la veu, per recordar que no deixarem de lluitar per garantir una terra digna.

Germanes de terra,

per molt que vulguin talar-nos, sabem que juntes no caurem.

Germana de terra,

aquelles que comptem amb el privilegi i amb les eines necessàries podem ser les primeres a revisar les nostres lluites i debats. Com treballem, com ens organitzem, com ens anomenem. També nosaltres estem donant forma a nous relats, i és imprescindible parlar i pensar des d’on i com ho fem.

Perquè necessitem més que mai noves ruralitats plenes de feminismes, agroecologia, diversitat, però també — com dèiem — de memòria.

Germanes, no esteu soles.

No estem soles.

Un altre 8 de març més, seguim aquí, estem aquí.

Aquí anomenem, aquí ens sentim més unides que mai. Aquí fem front, compartim els nostres temors, deixem a banda el silenci. Reivindiquem que existeixen moltes maneres d’habitar el territori, moltes ruralitats que dialoguen, que aprenen, que construeixen, que cuiden i acullen. Una de germanes de terra: plena de feminismes i diversitats, d’agroecologia, de memòria, d’interdependència, de suport mutu, d’esperança i d’alegria.

Per un feminisme de totes

Per un feminisme de germanes de terra.

*El cartell és obra de La Galana collage (Cecilia Jiménez). Podeu descarregar-lo aquí.

**(Aquest manifest ha estat impulsat per María Sánchez i Lucía López Marco. Gràcies als consells i aportacions de Blanca Casares, Patricia Dopazo, Karina Rocha, Julia Álvarez, Neus Miquel, Elisa Oteros, Colectivo Arterra i Elena Medel. I a tantes que heu fet arribar les vostres aportacions).

***Aquest manifest ha estat traduït al català per Mar García Gálvez.

--

--