Per un feminisme de germanes de terra
Hem declarat costum que trenqui l’alba i mirem el cel a la recerca de senyals de pluja, en una terra assolada per la sequera. En alguns punts comença a desfer-se el gebre, creixen els rierols; la molsa envolta escorces, pedres, arbres, recordant-nos que la vida segueix, que nosaltres també estem aquí, que també som part del territori.
L’últim informe de l’IPCC torna a recordar-nos que som vulnerables al canvi climàtic, i que ja no serveixen mitges tintes. No podem allargar més la inacció: sinó, perdrem aquella petita i fugaç finestra d’oportunitat que pot assegurar, per a totes les persones, un futur habitable i sostenible.
Aquest hivern primaveral no pot distraure’ns de l’emergència climàtica, de la manca d’aigua que esquerda els nostres sòls, dels macroprojectes que assetgen el nostre territori i que amenacen les múltiples formes de vida dels nostres medis rurals. Per això estem aquí, alcem la veu, sostenim el territori, no deixem de teixir xarxes entre nosaltres, ajuntant-nos i visibilitzant tot allò que ens amenaça i ens vol fer caure. Juntes podrem enfrontar les adversitats i superar tots els entrebancs, perquè sense l’alegria i l’empatia no som ni serem res.
Germana de terra,
un altre març més
tornem a omplir les nostres places i carrers, reivindicant que un altre demà és possible; un futur ple d’igualtat, diversitat i sostenibilitat. Avui volem, totes juntes, començar a habitar-lo: no perdre mai l’esperança.
La pandèmia continua sacsejant-nos, però nosaltres hem sabut avançar sent ramat. Com totes aquelles ovelles que s’agrupen i protegeixen els seus caps sota el cos de les seves companyes. No pensem un medi rural sense el col·lectiu: sense l’ajuda i el suport mutu no podem continuar endavant.
No volem formar part d’aquella ruralitat solitària i tancada que es vol imposar, que s’aprofita, que enganya i que s’aferra a una nostàlgia perillosa que romantitza la desigualtat i el masclisme que — per desgràcia — varen viure les nostres mares i àvies. Que ens reprimeix i només ens redueix a tradició i maternitat, que vol — i al que no li interessa — obrir una finestra a la diversitat i a la realitat dels nostres medis rurals.
Perquè necessitem noves ruralitats plenes de feminismes, agroecologia, diversitat, però també de memòria. En aquests temps en què la incertesa ens travessa, és important saber d’on venim per pensar i imaginar senderes que ens duguin a un futur millor; camins que puguin ensenyar-nos, des d’altres aprenentatges, cap a on podem i volem anar.
Per això esperem un altre any més amb la mateixa paciència que floreixi el saüc, que les malves inundin els camps, que l’olor de la menta i l’alfàbrega torni a l’aire que respirem. També a recollir juntes els fruits dels arbres, les hortalisses de la terra. Tornarem a compartir les nostres receptes, a visibilitzar tot aquell coneixement que tantes vegades es va menysprear per no venir de l’acadèmia. Tal com ens varen ensenyar tantes dones que ens van precedir, com les nostres àvies, descabdellarem els sabers i unirem els fils, refarem les troques; podrem formar part d’un telar que aculli però que també es pregunti, que actuï com a pont entre aquelles de les que venim i aquelles que vindran.
Les amenaces d’avui no deixen de ser, en part, les mateixes de sempre, disfressades sota les paraules «progrés» i «prosperitat». Però nosaltres som com aquelles cases de les nostres viles, fortes, aixecades amb les pedres del mateix paisatge, fetes d’arbres i diàlegs amb la terra. Malgrat els embassaments, l’abandonament i l’exili forçat, moltes d’elles romanen dretes, testimonis de l’ànsia d’un sistema hiperextractivista que només pensa en diners i en producció, en fer servir les paraules verdes i renovables per rentar-se les mans; per permetre, amb tota la impunitat del món, que proliferin per tot el territori macroprojectes que posen en risc espais naturals protegits i d’alt valor ambiental. Monocultius de plaques solars i parcs eòlics, deserts verds, naus intensives on es trenca el vincle entre el territori, la persona i l’animal. Explotacions industrials que contaminen els nostres sòls i l’aigua que bevem. No volem aquesta febre d’industrialització que contamina, precaritza i mata. Que oblida a totes aquelles persones que habiten i fan possibles els nostres pobles, invisibilitzant i vulnerabilitzant col·lectius com els de les dones migrants, encara sense condicions dignes de treball i de vida. Aquí estem per aixecar la veu, per dir-vos que no deixarem de lluitar per garantir una terra digna.
Germana de terra,
no deixem de ser arbres. Arrelades entre nosaltres, amb les nostres accions i paraules també podem ser simbiosi, rizomes, boscos. Entrellaçades avui ens manifestem, cantem, ens donem la mà, arrenquem a caminar sense por, sempre cap endavant. Ho veiem en el ressorgiment del pi canari després del volcà, també en les colades marines que veuen créixer les primeres algues. Tot i la lava i la cendra, sempre tornen els brots.
Avui més que mai pensem en les germanes ucraïneses, però també en totes aquelles que pateixen en tants conflictes armats invisibilitzats. Avui elles lluiten, fugen cap a les fronteres cercant un altre demà amb les seves filles, deixant enrere la seva gent, les seves arrels. Mentre veiem en les pantalles com a Ucraïna moltes recullen neu per poder beure, per a alguns sembla que l’única preocupació és l’augment del preu del cereal per a les seves produccions intensives. També elles omplen de llavors les butxaques d’alguns soldats russos perquè la terra mai deixi de florir, malgrat la guerra, la violència, la mort.
Germanes, no esteu soles.
Un altre any més, seguim aquí, estem aquí. Tot i la pandèmia, la sequera, el volcà, les guerres… Aquí nomenem, aquí ens sentim més unides que mai. Aquí fem front, compartim els nostres temors, deixem a un costat el silenci. Reivindiquem que existeixen moltes maneres d’habitar el territori, moltes ruralitats que dialoguen, que construeixen, que cuiden i acullen. Una de germanes de terra: plena de feminisme i diversitat, d’agroecologia, de memòria, d’interdependència, esperança i alegria.
Per un feminisme de totes,
Per un feminisme de germanes de terra.
*La il·lustració és de Mayte Alvarado. Podeu descarregar-la aquí.
** (Aquest manifest va ser escrit per Lucía López Marco i María Sánchez. Gràcies als consells i aportacions de Celsa Peitado, Blanca Casares, Patricia Dopazo, Julia Alvarez, Karina Rocha, i Elena Medel. I a tantes que vau fer arribar les vostres aportacions.)
Aquest manifest ha estat traduït al Català per Mar García Gálvez.
