Por un feminismu d’ermanas de tierra

Mayte Alvarado

Amus hechu costumbri el que amaneça i guipemus al cielu en cata de reluchis de lluvia, en una tierra arramplá pola seca. Pa angunus sitius emprencipia a derretil-si la escarcha, pulan los regachus; el mosgu arrebuja cortezas, pieras, arvus, en acordandu-mus que la vida ahila, que nusotras tamién estamus paquí, que tamién hazemus parti del territoriu.

L’inhormi acaberu del IPCC mos güelvi a acordal que semus delicaus pala demuación climática, i que ya no sirvin meyas tintas. No poemus alongal más la inación: si no, amus a perdel essa ventana d’ocasión chiquina i huitiva que puei assegural, pa tolas pessonas, un huturu abitabli i sustenibli.

Esti iviernu primaveral no mos puei embaíl dela urgencia climática, dela faltina d’agua que quartea los nuestrus suelus, delos macroproyetus que acorrican el nuestru territoriu i que amenazan las hormas variás de vida delos nuestrus ambientis roalis. Por essu es que estamus velaquí, alçamus la vos, sustenemus el territoriu, no dexamus de tecel redis dentri nusotras, ayuandu-mus i hiziendu visibli tó aquellu que mos amenaza i mos quieri cael. Ajuntás amus a poel enfrental los haleus i reballal tolos trompieçus, porque sina alegría i la empatía no semus ni sedremus ná.

Ermana de tierra,

sotru marçu mas

golvemus a enllenal las nuestras praças i callis, vindicandu que sotru amañana es possibli; un huturu d’igualdá, diversidá i sustenibilidá. Oi queremus, toas ajuntás, prencipial a abitá-lu: no perdel nunca la esperança.

L’andanciu acontina a harreal-mus, peru nusotras amus sabíu alantal huendu piara. Comu toas essas ovejas que s’ajuntan i afían las sus cabeças porbaxu’l cuerpu las sus comairis. No mos figuramus un ambienti roal sin el coletivu: sina ayúa i el sostribu motu no amus a poel ahilal palantri.

No queremus hazel parti d’essa roalidá solitaria i escura que se quieri imponel, que s’aprovecha, que engaña i que s’acivarra a una mangria peligrosa que romantiza la desigualdá i el machismu que — tristimenti — vivierun las nuestras mairis i agüelas. Que mos reprimi i mos enchica liquiamenti a tradición i maternidá, que no quieri — i al que no l’interessa el — abril una ventana ala diversidá i ala ralidá delos nuestrus ambientis roalis.

Porque nessecitamus nuevas roalidais enllenas de feminismus, agroecología, diversidá, peru tamién de memoria. En estus tiempus enos que la incerteniá mos traviessa, es emportanti el sabel dóndi venimus pa cabildal i figural vereas que mos alleguin a un huturu mejol; andilis que puean enseñal-mus, dendi otrus aprendizagis, pándi poemus i queremus dil.

Por essu aguardamus otru añu mas cona mesmita pacencia a que froreça el saúgu, a que las malvas alaguin los campus, a que el golol dela presta i la albeaca güelva al airi que respiramus. Tamién a apañal juntas los frutus delos arvus, las artolizas dela tierra. Amus a partil otra ves las nuestras rezetas, a muestral essa conocencia toa que tantas vezis se repuntó por no venil dela academia. Tal i comu mos aprendierun tantas mugeris que vinun enantis, comu las nuestras agüelas, amus a desovillal los saberis i a ajuntal los hilus, a componel las maexas; amus a poel hazel parti dun telal que recoja peru que tamién se pregunti, que haga de puenti entri aquellas delas que venimus i aquellas que vendrán.

Las amenazas d’ogañu no dexan de sel, en parti, las mesmas de sempri, antruejás embaxu las palabras «pogressu» i «pulaeru». Peru nusotras semus comu essas casas delos nuestrus lugaris, huertis, alevantás conas pieras del paisagi propiu, hechus d’arvus i diálogus cona tierra. Con tó i colas presas, l’abandonu i el dessiliu aforçau, muchas d’ellas acontinan en pie, testigus del ansia dun sistema endustrial de sacaeru que namás piensa en dineru i en produción, en gastal las palabras verdis i renovablis pa laval-si las manus; pa premitil, con tola impunidá del mundu, que se destiendan por tol territoriu macroproyetus que ponin en peligru terrenus naturalis protegíus i de valol ambiental grandi. Monocautivus de pracas solaris i parquis eólicus, desiertus verdis, navis entesivas ondi se estaraça l’atillu dentri el territoriu, la pessona i l’animal. Esplotijus endustrialis que contaminan los nuestrus suelus i l’agua que bebemus. No queremus esta calentura d’endustriamientu que contamina, desatalanta i mata. Que se descaleci de tolas pessonas aquellas que abitan i hazin possiblis los nuestrus puebrus, afonchandu i espusiendu a coletivus comu el delas mugeris migrantis, tovía sin condicionis dinas de trebaju i de vida. Velaquí estamus pa alçal la vos, pa dizil-vus que no amus a dexal de lucheal por assegural una tierra dina.

Ermana de tierra,

no dexamus de sel arvus. Prendías dentri nusotras, conas nuestras acionis i palabras poemus tamién sel simbiosis, rizomas, bosquis. Mos manifestamus oi atillás, i cantamus, mos damus la manu, pescamus a andal sin mieu, sempri palantri. Lo vemus en el envernecimientu del pinu canariu endispués del volcán, tamién enas colás marinas que ven pulal las algas primeras. Con tó i cona lava i la ceniza, sempri güelvin los bretonis.

Oi más que nunca pensamus en tolas ermanas ucranianas, peru tamién en toas aquellas que sufrin en tantus conflitus armaus afonchaus. Ogañu ellas luchean, ahuyin palas fronteras precurandu otru amañana conas sus ijas, queandu patrás la su genti, las sus raízis. Mentris que vemus enas pantallas cómu en Ucrania muchas agarran nievi pa poel bebel, angunus pareci que la su precupación sola es el aumentu del preciu nel cereal palas sus producionis entesivas. Tamién ellas enllenan de simientis los bolsillus d’angunus soldaus rusus paque la tierra nunca dexi de frorecel, con tó i cona guerra, la violencia i la muerti.

Ermanas, no estais solas.

Sotru añu más, siguimus paquí, andamus paquí. Con tó i con el andanciu, la seca, el volcán i las guerras… Velaquí nombramus, velaquí mos sentimus más ajuntás que nunca. Velaquí repechamus, partimus los nuestrus mieus, hondeamus el silenciu. Vindicamus que essistin muchas hormas d’abital el territoriu, muchas roalidais que dialogan, que entangan, que cudian i acogin. Una d’ermanas de tierra: enllena de feminismu i diversidá, d’agroecología, de memoria, d’entredependencia, esperança i alegri.

Por un feminismu de toas,

por un feminismu d’ermanas de tierra.

*El santu es de Mayte Alvarado. Poís descargá-la velaquí.

**(Esti Manifiestu hue escrevíu de Lucía López Marco i María Sánchez. Agralecías polos consejus i portacionis de Celsa Peitado, Blanca Casares, Patricia Dopazo, Julia Alvarez, Karina Rocha, i Elena Medel. I a tantas que eis allegau las portacionis vuestras.)

Esti manifiestu á síu canteau al estremeñu por OSCEC.

--

--