Por un feminismu d’ermanas de tierra

Güelvi marçu, dentri pelonas i incerteniais, peru nusotras golveremus a enllenal las callis, a alevantal las nuestras vozis, a çaleal los centrus conos cantus i periferias nuestras. Un marçu mas vindicamus los nuestrus derechus, hiziendu visibli lo que mos traviessa i afeta. Sentimus que no es noticia güena que ogañu, dentri las collacias, palremus de que esti manifiestu sea mas nesseciariu que nunca. La sitación i los enreus que estamus a vivil enos territorius nuestrus mos entrepelan de horma urgenti i derecha pa encontral la huerça i la palabra dentri nusotras: pa avial atillus, sacal las sillas ala calli, no callal-mus mas nunca, no golvel a sentil-mus solas.

Queremus ponel oi la memoria, el cuerpu i la vos. Sin mieu, sin vergüença, sin cuenta.

Por toas aquellas que no puein dexal oi el su puestu de trebaju o el su papel de cudiaoras, que vivin atortás pola violencia, que trebajan ca día sin derechus, que no puein palral porque precisan el pan i el jornal palos suyus vivil. Que no puein passileal en una manifestación, que no puein premitil-si de salil ala calli, arrimal-si al protestu. Estu es tamién polas que no podrán de salil de casa por mó delos travancus físicus, penaerus o malotías, por estal ençonchás en estitucionis o espitalis. Repuntás delos discussus delos centrus, delas estitucionis, dela academia. Queremus sel altavós, prataforma pa toas aquellas alas que el sistema hondea, esplota, brea, quea siempri pa un lau a propiu intentu.

Ya barruntamus el branu que s’acerca, con una seca que mos dueli i agina. Los paisagis enos que pulemus, vivimus i trebajemus están a desparecel-si, la nuestra geografía física i sentimental s’envierti en otra cosa. Tovía no sabemus ni tenemus palabras, peru tamién esti manifiestu quieri palral de reziu d’essi padecimientu que muchas llevamus ya endrentu, que múa los nuestrus cuerpus i atillus, los nuestrus afetus i junterías. Peru no queremus dal lugal alos discussus enllenus de catastrofismu i colassu. Aquina no puein prendel los sermonis que culpan, que enfarruscan, que ahinchonan, que cain tol pesu enas pessonas, sin sabel delas sus venturas i mieus. Preferimus de crecel i compartil dendi l’alegri. Queremus trebajal juntas por otru porvenil, deprendel a golvel a enternecel-mus. Pensamus que dendi los afetus i l’almiración podremus pulal juntas en espacius i alcuentrus nuevus. Pa ellu nessecitamus tamién de compartil i mental las nuestras gajeras, mieus i penaerus. Puei que esti velaquí sea motivu güenu pa bregal i ahilal palantri en esta urgencia climática. No mos poemus premitil el hundieru, lo gonizu, la desesperación.

Ermana de tierra, que angunus hagan lo impossibli por quital-mus de maginal huturus nuevus no senifica que no mos poamus soñal, i lucheal por tené-lus.

Mos precupan possimenti los discussus que güelvin, en romantizandu la vida delas nuestras mairis i agüelas, envirtiendu-las en eurinas, incultandu con palabras i martingalas una ditaúra enllena d’acoviju, desigualdá i violencia.

Ermana de tierra,

venimus delas mochachas aquellas que trebajarun la tierra sin poel decidil, que cargarun alas cuestas con morralas enormis enllenas de renuncias i silencius. Compartimus territoriu con coletivus aprimíus. No se mos passi que aquellas violencias siguin dentri nusotras: con nusotras oi possimenti están las jornaleras, las migrantis, las mugeris trans. Sin ellas no miramus el luchi. No mos poemus figural ni pensal los nuevus huturus abitablis i susteniblis sin ellas ni sus vindicacionis.

Semus nacencia de toas aquellas i sedremus tamién, angún día, antiguas palas que vengan. Nunca mos descadeçamus dóndi venimus, mas en estus tiempus enos que tantu mos perguntamus pándi queremus dil.

No caigamus ena desmemoria, no caminémus sina memoria.

Llevamus con nusotras una genialogía de resistencia: mos dueli que dendi angunus coletivus urbanus, siempri dendi el centru, aborrin de golpi i porrazu los nuestras cuentas i movicionis de luchi, rehuyan i enchiquin los nuestrus pecheus. Que no esteis ala punta no senifica que enos nuestrus puebrus no estén a passal cosas, que no estemus a trebajal pola muación. Mos pareci injustu con tolos coletivus i bandus roalis que briegan téntigus i se muevin pa otrus ambientis i territorius possiblis. Creyel que no essesten sotrus luchis ni pecheus enos nuestrus puebrus mos pareci un vistal rondamenti injustu, paternalista i tenguerreteanti.

Sin nusotras no s’entiendi el territoriu. I no mos poemus queal callás delantri delas medías i discussus que siempri dimanan i ordenan en nombri del desenroamientu i la sustenibilidá. Ya está güenu d’envertil los nuestrus ambientis roalis en territoriu de sacrificiu, mas que en alazenas, en escavaerus, en parquis d’esparambeu pala genti dela ciá.

Enos nuestrus territorius s’encuentran las herramientas i los saberis que puean envertil-si en aliaus pa avadal los efeutus dela urgencia climática ena que vivimus. Peru la ralidá es que a ca añu siguimus videndu cómu pula el númiru de esplotijus endustrialis i entesivus enos nuestrus puebrus, i cómu alantan macroproyetus energéticus en espacius de valol ambiental grandi sin hazel assuntu a quien abitan la tierra, hondeandu-mus delos nuestrus puebrus.

Celebramus el fomentu i las cuentas nuevas que a ca día están mas presenterus enos medius. Peru la ralidá que vivimus en el campu alas vezis no casa cono que mos devuelvi l’espeju: siguimus sin poel tomal decisionis, sin acessu a una vivienda dina, ala tierra. Sin herramientas pa poel entangal proyetus que trebajin pola soberanía alimentaria: es mas faci desenroal un proyetu endustrial que un proyetu agroecológicu que produza alimentus que cudin la nuestra tierra i no mos enfermin.

Ermanas de tierra,

quién sonin los que decidin por nusotras? Quién se beneficia del gastu dela tierra? Quién tieni l’altavós?

Queremus tierratrebaju.

Que tolas pessonas tengan acessu a una alimentación sana, local i sustenibli. Queremus ciais i puebrus enos que s’aceda facimenti a alimentus que afíin i cudin el paisagi. Queremus que tolas pessonas que quieran trebajal la tierra estén de manu pa hazé-lu.

Ermana de tierra,

las amenazas que mos ponin en peligru ogañu acontinan a sel las mesmitas d’antañu, enque s’antruejin de ditaus comu «pogressu», «sustenibilidá» i «pula». Nusotras semus comu aquellus arvus que eran un abitanti mas enos nuestrus puebrus: ala su sombra i agasaju se tomavan tolas decisionis, se palrava i se compartía, se celebrava a quien venían i se despedía pola ves acabera a quien marchavan pa siempri.

El sistema agroalimentariu nel que vivimus arrampla conas ganaerías mas chiquinas, los proyetus familiaris, las eniciativas agroecológicas enllenas de saberis, avenencias i hormas de trebaju compatentis cona tierra. Hazi impossibli el relevu generacional, las encorporacionis dela genti nueva que quierin vivil enos nuestrus puebrus. Se desparecen assina maneras únicas d’abital el territoriu, de conserval i afial la nuestra biodivessidá i los sus ecosistemas.

Velaquí estamus juntas pa alçal la vos, pa recordal que no dexaremus de lucheal por assegural una tierra dina.

Ermanas de tierra,

por mas que mos quieran talal, sabemus que juntas no caemus.

Ermana de tierra,

aquellas que cuentamus con el previlegiu i conas herramientas precisas poemus sel las primeras en arrepassal los nuestrus luchis i pecheus. Cómu trebajamus, cómu mos aviamus, cómu mos dizimus. Tamién nusotras estamus a dal horma a cuentas nuevas, i es emprescindibli el palral i pensal dendi óndi i cómu los hazemus.

Porque precisamus mas que nunca roaliais nuevas enllenas de feminismus, agroecología, divessidá, peru tamién — comu dizíamus — de memoria.

Ermanas, no estais solas.

No estamus solas.

Sotru 8 de marçu mas, siguimus paquí, estamus paquí.

Velaquí mentamus, velaquí mos sentimus más ajuntás que nunca. Velaquí repechamus, compartimus los nuestrus mieus, queamus pa un lau el silenciu. Vindicamus que essestin muchas hormas d’abital el territoriu, muchas roaliais que dialogan, que deprendin, que avían, que cudian i acogin. Una d’ermanas de tierra: enllena de feminismus i divessidá, d’agroecología, de memoria, d’entredependencia, de sostribu motu, esperança i alegri.

Por un feminismu de toas,

por un feminismu d’ermanas de tierra.

*El letreru es obra de La Galana collage (Cecilia Jiménez). Poís descargallu velaquí.

**(Esti Manifiestu hue apuchau de María Sánchez i Lucía López Marco. Agralecías alos consejus i portacionis de Blanca Casares, Patricia Dopazo, Karina Rocha, Julia Álvarez, Neus Miquel, Elisa Oteros, Colectivo Arterra i Elena Medel. I a tantas que eis hechu llegal las vuestras portacionis.)

***Esti manifiestu á síu canteau al estremeñu por OSCEC.

--

--